JPEG - 927.4 kB

Es Furgó Correu 26

Publicat: 31 / oct / 2005  |  Es Furgó Correu

130 ANYS ESVAITS

El passat 16 d’agost un tren (concretament la unitat 61-40/61-39) va recórrer per darrera vegada el trajecte entre l’estació de Son Fuster i l’estació en superfície de la plaça d’Espanya (antigament d’Eusebi Estada, abans de l’esclafit de la sanguinària guerra arran del cop d’estat feixista del juliol de 1936). Aquest podia haver estat un altre dia com a qualsevol dels 47.655 precedents, si no fos per que marcava el final d’una etapa de més de 130 anys d’història, una història moltes vegades en minúscules en contraposició a les grans fites històriques que puntualment són recollides als llibres de text, però que tant han marcat les vides dels passatgers que dia rera dia, any rera any, quasi bé sempre comptabilitzats per milers diaris (no oblidem que més de
125.000.000 de passatgers han emprat els ferrocarrils de Mallorca des d’aquell llunyà 24 de febrer de 1875, dels quals més de 80% tingueren el seu origen o destinació a l’estació que ens ocupa), han emprat l’estació com a porta d’entrada o sortida de Ciutat, com a punt de trobada o de referència, com a lloc de benvinguda o comiat per a familiars, amics i/o amants, o simplement com a lloc de trànsit cap a la fatigosa
feina o l’empipadora escola.

Els viatgers que aquell dia empraven el darrer tren que procedia de Sa Pobla, esverats per la gresca d’alguns passatgers en connivència amb la tripulació del tren,
probablement pensaven que no n’hi havia per a tant. Es clar, com sempre, mai donem importància a les coses fins que aquestes desapareixen o s’esvaeixen i, al cap i a la fi, a diferència d’altres moments summament crítics, l’estació no desapareix, tan sols s’amaga davall terra, un matís que únicament als qui no percebem el tren estrictament com a només un mitjà de transport ens afecta. No podem discutir la
necessitat de la construcció del túnel de penetració urbana del ferrocarril per les seves implicacions negatives a la mobilitat urbana de la ciutat (encara que el tren ja hi era
quan Palma no havia sortit pràcticament del cordó emmurallat), però podem divergir obertament de les seves implicacions estètiques, funcionals i econòmiques; i si més
no hem de fer que es recordi el paper fonamental del ferrocarril en l’expansió urbana i econòmica de l’illa, fora de tota dubta, ja vàrem pagar un preu massa elevat per la
desaparició del recinte ferroviari de Palma davall d’un parc efímer, mal projectat i molt costós, actuació difícilment justificable des del punt de vista de la racionalització econòmica dels doblers públics. I ens preocupa que la història es pugui tornar a repetir, com sempre aquells qui obliden la seva història (per acció u omissió conscient) estan condemnats a repetir-la i, en aquest cas concret, la seva reproducció no es desitjable per les seves perilloses implicacions. Hom podria pensar que el que no agrada s’amaga per vergonya.

No podem oblidar tampoc el petit detall de la inutilitat que el futur li reserva al que durant gairebé durant vuitanta anys hem conegut com a pont des Tren, i que aquell mateix 16 d’agost va ser creuat per darrera vegada pel tren, a l’espera que quan aquest article vegi la llum li desmuntin les poques parts que se li poden desmuntar i es converteixi en el pont del Cotxe, acabada ja la seva relació amb el tren. Fa quaranta anys a tot això li en deien “progrés”, avui probablement hauríem d’emprar altres paraules de sentit totalment contrari...

Els nostres padrins i pares, moltes vegades, ens conten històries que reflecteixen petits moments de la gran història imbuïts en l’orgull d’haver pogut ésser allà, però probablement no sigui precisament aquest sentiment el que transmetem els qui, aquella nit, sortirem per darrera vegada de l’estació de Palma camí dels tallers, per tornar només quan la terra, convenientment remoguda i encimentada, serveixi de nínxol al tren.

Tags: